manoly rubio garcia
Dissenyo, escenografejo, dibuixo, friquejo, visualitzo, fabrico, m'estampo i moriré. Trans... i tant! #nb #ella
Posted In: 2019 · Adala · Arts Escèniques · Escenografia · Música
Adala & The Same Song Band – Projecte escènic Trista i Clara Tur
27th març 2019
El 2019 començava amb un projecte molt engrescador de col·laboració amb Adala
i el seu equip per treballar amb una proposta escènica per la gira Trista i Clara Tur 2019,
amb aquest nom fent clara al·lusió a un fragment de la Cançó de les balances d’Ovidi Montllor:
el castell a la muntanya,
tot el que es veia era seu:
Terres, pous, arbres i cases,
i al matí des de la torre
cada dia les comptava.
La gent no estimava el rei,
i ell tampoc no els estimava,
perquè de comptar en sabia,
però amor, no li’n quedava,
cada cosa tenia un preu,
la terra, la gent*, les cases.
Un dia un noi del seu regne
vora el castell va posar-se.
I va dir aquesta cançó
amb veu trista però clara:
– Quan vindrà el dia que el poble*
valgui més que pous i cases,
més que les terres més bones,
més que les plantes i els arbres?
Quan vindrà el dia que al poble*
no se’l pese amb
les balances?”
*Aquest text ha sigut modificat per adaptar-lo a un llenguatge no discriminatori
Amb poc temps i recursos però molta motivació haviem de treballar amb una solució fàcil de muntar i transportar que funcionés tant per a escenaris petits com grans. L’escenografia havia de servir per narrar una història i alhora potenciar i ambientar un concert d’ska i reggae.
Resaltar la teatralitat de la proposta sense perdre la frescura i potència del directe musical.
Vam donar moltes voltes no només al format físic sinó sobretot a com encaixar el repertori musical amb una dramatúrgia marcada pel relat de la Cançó de les balances i la història del rei dèspota. Però quant d’aquest rei hi ha en totes nosaltres?
“La vella eina amb la que canto a Jamaica es va crear
quan algun dels nostres avis va envaïr i colonitzar.
La utilitzo per la feina de combatre al poder,
al poder contra el que va néixer, l’eina amb la que et cantaré.
I la llengua amb la que canto prohibida fa temps va estar,
però mai van poder callar la nostra veu trista i clara.
La utilitzo per la feina de combatre al poder,
al poder contra el que va néixer, l’eina amb la que et cantaré“
Amb aquesta lletra començaven els directes de la gira, i és que de cop plantar un rei dalt d’un escenari cantant reggae des de la blanquitut ens semblava una aberració però vam decidir preguntar-nos com ens interperlava aquella figura tan central i jeràrquica. Què evidenciava i perque ens incomodava?
“Ningú ha dit que fos fàcil cremar certs privilegis
Sentir-se i fer-se fastig, plorar-se quan no el vegis“
El rei de Trèvols havia fet acte de presència i el palau que s’acabava de conformar ens acompanyaria la meitat del directe amb un ambient més íntim i ofegat en contradiccions. Però l’esperança encara era l’as guardat a la màniga.
“Fem tremolar el palau, tot el que puja cau.
Sense justícia no hi ha pau.
Som totes les que no hem volgut ser amo ni esclau.
Som la nova allau, les males herbes del palau”
“Contra la seva pluja àcida i contaminant
que cau dels núvols d’una societat malalta que avui plora,
construïm refugis on deconstruïr-nos, com dir-t’ho?”
“I et diuen de què et queixes si no votes,
vota i revota i sempre guanya el que ens explota.
Molt do re mi però no fan res jo la mateixa nota.
SI NO VOLS GENT PER SOBRE, NO TINGUIS GENT PER SOTA.”
“Fashist an di attack, wi wi’ fite dem back”
I amb la potència de l’ska combinat amb la poesia dub de Linton Kwesi Johnson s’acabava d’esfondrar el palau i els seus pilars i emergia la llum dels barris, sense uniformes, amb roba de carrer i major ritme lumínic per encarar la segona meitat del concert. Un concert que com els barris populars s’aixecava a si mateix, pedra a pedra i colze a colze.
“Sin miedo a las cuestas pudieron con todo,
juntando esfuerzos codo con codo”
“Mateix foc que t’escalfa,
mateix foc que et crema,
calcula bé la distància,
aquest sempre és el problema.”
“Deu ser la culpa pel que fan i no es veu,
beuen del vi que fa la merda més lleu.
Llauren la ràbia ara quin és el teu deal?
Dilemes sobre pela no és el meu stil.“
“Del meu barri, del meu barri fins al teu poble
Del teu poble, del teu poble fins al meu barri”
I la banda va començar a girar i amb ella l’escenografia que km a km anava evolucionant i simplificant-se, el ritme de bolos cada finde, una corona delicada que es trencava a cada viatge i la falta de temps, cura i espai per assajar una proposta molt arriscada va fer emergir totes les inseguretats i límits.
“I si demà les coses no canvien,
escolta germà faré cas del que deies tu,
si vols donar la volta als problemes,
primer l’has de donar tu, tu i només tu!!
“És tard.
Tenim la sensació de que tot el que passa és conseqüència
Que no hi ha altres camins,
que tot passa fora i res passa dins”
“When it comes eternal night
You will ask me where is the light
Then you will need to look inside”
Al final es va fer insostenible seguir apostant i desenvolupant la proposta escènica pel que quedava de gira. Per mi va ser una gran experiència i oportunitat poder treballar per primera vegada en un projecte com aquest però sobretot un gran privilegi poder-me rodejar dels protagonistes de la música que estimo i em fa vibrar. Al llarg de tot el post he parlat en plural, perque així va ser aquest procés que em va permetre conèixer i filosofar amb en Guillem, la Marta, l’Otger, el Quim o en Bonfill amb les assemblees preparatòries. Sentir a prop al Raúl o en Cai caminant per les ombres de l’escenari o vibrar amb els ritmes de la Same Song Band em va fer estimar encara més aquesta música. Que caiguin les corones!
“Música és el que tenim,
com dir-t’ho música és el que tenim,
res a perdre i molt a guanyar doncs jo vull ballar i la pista cremar un cop i un altre.
Un cop i un altre”
Fotografies de Marta Vilardell
Instagram @marta_vilardell
Facebook @martavilardellphoto
Si voleu veure més del projecte Trista i Clara Tur 2019 podeu descobrir més detalls aquí:
